04 de novembre, 2014

Paradigma actual: si nosaltres hi creiem el canvi serà possible

En educació física, ens han fet reflexionar en grups sobre el paradigma actual en l'educació i com ens agradaria que fos l'educació futura com a futurs mestres. 
Aquí us deixo la reflexió que hem fet la Laura Nueñez, la Laura Mulero i jo:
Volem començar exposant el nostre paradigma amb una cita del llibre “Video y educación”, de Jordi Ferrés: “La escuela sigue anclada en el pasado en sus objetivos, planteamientos pedagogicos, contenidos y metodos de enseñanza. Las escuelas malgastan energia para preparar a los alumnos para un mundo que ya no existe”. Entenem que l’educació física dels nostres temps està basada en uns objectius i una metodologia que talla l’educació globalitzadora i moderna.
Actualment entenem que l’educació ha de ser molt més complexa que el simple significat del mot “educar”, ja que primer s’hauria d’entendre el significat de la paraula per després poder posar-la en pràctica, cosa que no es fa. El paper d’un mestre hauria de ser únicament de guia i ajuda, cosa que molts cops no és així i fa que el camí cap a la creativitat es vegi interromput per culpa de què molts mestres no entenen el bon significat de la paraula “educar”. Aquesta paraula no només significa educar les parts del cos, sinó que també s’ha d’incloure la ment, l’ànima i els sentiments, perquè així la persona arribi en un futur a ser un ésser integra en si mateix.  
El moviment hauria de tenir una major importància en l’educació dels més petits, ja que creiem que en aquestes edats els nens/es necessiten desenvolupar altres capacitats que no siguin estar assegut en una cadira. El nen necessita caminar, tocar, olorar, manipular i en general experimentar el seu entorn amb el seu propi cos. Així doncs, volem destacar la importància de la pràctica educativa, una nova teoria que encara no s’ha implantat a les escoles per por al canvi i és un gran error, ja que d’aquesta manera l’única cosa que s’aconsegueix és endarrerrii el procés d’aprenentatge. Cada nen té la seva manera d’aprendre, per tant no hauria d’haver-hi el mateix patró per a tothom, sinó que cada nen ha de tenir el seu propi calendari maduratiu, ja que per molt que se’l forci no s’aconseguiran els objectius educatius del moment.
Pel que fa en l’àmbit de l’educació física, el principal propòsit hauria de ser la millora de les habilitats motrius, ja que contribueix a què l’aprenent experimenti altres sensacions que l’ajudaran a arribar a assolir un benestar personal, una satisfacció interior i una participació social i integral. És per això que l’educació física ha de tractar de formar persones autònomes i responsables en tots els àmbits de la vida. Amb això volem donar a entendre que l’infant com més aprèn és amb el joc i no com hem dit abans assegut a una cadira. Com diu Edgar Dale en la seva “pirámide del aprendizaje” el 90% del coneixement que les persones, siguin nens o adults, adquireixen és a través de la parla i la realització.
Sobretot en la petita infància hem de tenir molt clar que els infants aprenen jugant, és a dir, van adquirint diferents coneixements a partir de joc. Els infants aprenen jugant, tenint les seves pròpies experiències i imitant el que veuen en la vida quotidiana, així van formant els seus primers coneixements que els integraran ja de per vida. Tal com deia el filosof Rosseau: “L’infant no ha de ser un aprenent de l’adult”. La infància és una etapa evolutiva que té moltes peculiaritats, de les quals destaquem el joc com una forma d’expressió i relació amb la realitat.
Un dels primers pedagogs que va introduir l’educació física a les escoles va ser Thomas Arnold, que ho va implantar a Gran Bretanya després d’observar com a les escoles públiques, els estudiants tenien una actitud passiva i tots els seus interessos es basaven en  borratxeres i tot tipus de vicis. Arnold, no creia pas que quan hi havia un conflicte amb un alumne, en aquest se l’havia de castigar, sinó que va pensar que amb els passatemps que tenien aquests joves, que generalment eren activitats físiques, els alumnes havien de practicar activitat física on treballessin de manera cooperativa i on haguessin de seguir unes normes per poder aconseguir el seu objectiu. Així doncs va agafar esports, com el futbol, que interessaven als alumnes per motivar-los i així aconseguir que s’organitzessin de manera adequada i lluitessin per aconseguir l’objectiu, generalment guanyar. Per poder realitzar aquest objectiu era necessari un treball cooperatiu, que tots complissin amb la responsabilitat individual, i amb la consciència de què si no es seguien les normes, perdien tots.
Creiem que és bo que en l’àrea d’educació física, es treballin esports on s’hagi de jugar en equip, amb la finalitat de què els alumnes aprenguin valors com la responsabilitat, el treball en equip i el respecte cap a les normes. Així doncs, sí que és adient practicar aquests tipus d’esports en una classe d’educació física, sempre i quan els equips no es formin per qui es bo i qui és dolent jugant, sinó fer que els alumnes facin els equips i vegin que potser un que no és tan bo, pot tenir una funció inidispensable dins l’equip perquè aquest guanyi. S’ha de vigilar amb la competitivitat, ja que aquest tipus de jocs pot fer que alguna persona es senti menyspreada, és importantíssim que el professor com a guia i ajuda inculqui a tots els alumnes la importància del joc en equip d’una manera neta i respectuosa en tots els membres de l’equip.
Un cop reflexionat sobre tots aquests valors, hem trobat adient explicar-vos com creiem que seria la millor manera d’impartir una classe d’educació física en nens de 0 a 6 anys. El nostre patró està inspirat en el model del senyor Vaca (1996) i seria el següent:

  1. El desplaçament de l’aula a l’espai on anem a fer la classe d’educació física. Destaquem aquest moviment ja que trobem molt important en aquestes edats (0-6 anys) fer un ritual d’entrada i repetir-ho per fer-ho costum.
  2. L’inici de la classe, mitjançant la trobada i l’agrupament de tots els nens i nenes, per tal d’informar-los de la normativa del joc que anem a realitzar (motius, cançons, contes, materials i continguts previs). Tot això se’ls hi ha de transmetre amb gran motivació y teatralitat, orientada a captivar l’atenció dels nens i nenes per fomentar el seu desig de sortir a participar.
  3. El desenvolupament del joc, és la part fonamental durant la qual els nens i nenes sols o en grup i amb l’ajuda del mestre, aniran movent-se afrontant petits riscos i dificultats per tal de prendre les seves pròpies decisions.
  4. El moment del comiat, on proposarem al nen que expliqui les seves pròpies vivències en relació al joc que s’ha fet, i que les expliqui per tots els seus companys. D’altra banda també demanaríem el contrari, que tots els nens escoltin  al seu company/a.
  5. La sortida i tornada a l’aula.

Volem destacar també la importància que té el disseny i l’adaptació de l’espai on vagi a tenir lloc la classe. Així doncs, creiem que les parets de l’aula o la sala haurien d’estar plenes de dibuixos, murals, siluetes i tot de treballs fets per ells. També és important l’espai on es realitza la classe, que sigui amplia i amb poc mobiliari, per tal d’evitar accidents, i que hi hagi bastant material.
Abans de finalitzar creiem, per sobre de tot, que els infants d’aquestes edats han de ser feliços, saber riure i emocionar-se amb tot el que vulguin, també han de saber que els seus pares els estimen tal i com són i que la millor manera de què els fills tinguin un rendiment acadèmic correcte és acompanyar-los en aquest camí i fer-los saber que ningú els jutjarà per ser com són i per el que fan.
Per concloure, dir que per al nostre futur volem una educació globalitzadora, que no talli la creativitat dels nostres infants i que en certa mesura els deixi ser lliures, que puguin crear el seu propi coneixement i que estar asseguts en una cadira 6 hores escoltant la lliçó no sigui la prioritat de l’educació, ja que un infant de 4-5 anys necessita moure’s, que a través d’activitats més lúdiques, que els permetin experimentar, vagin conformant els seus primers coneixements. És a dir, com ja hem citat abans, que gràcies a ells mateixos es creïn el seu propi desenvolupament globalitzador i integral. Gràcies a la figura del professor guia, aconseguirem tots aquests objectius que volem per a la nostra futura educació. Una educació en que els infants siguin els protagonistes de tot el seu procés d’aprenentge i dels seus propis coneixements, sense que ningú els posi un límit per aconseguir certes competències i on se’ls respecti el seu temps per aprendre tot el que necessiten per ser així, persones felices i intel·ligents en tota la seva globalitat.

BIBLIOGRAFIA:

  • FARRÉS, J. Video y educación Barcelona: Paidós 1992

A més a més per complementar la nostra reflexió vam fer un petit vídeo:
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)